diumenge, 23 de març de 2014

A LA MEMÒRIA DE SEBASTIÀ PIERA

Sebastià Piera i Llobera
a l'edat de 19 anys
Fa dues setmanes que Sebastià Piera ens ha deixat a l'edat de 97 anys. Potser a la majoria de persones que llegeixin aquesta entrada no els soni el nom d'en Sebastià. Deixeu-nos dir  que Sebastià fou un heroi: una persona íntegra, lleial als seus ideals i que posseïa una personalitat d'una extraordinària humanitat. 

Feta aquesta breu introducció, us podríem parlar molt extensament de la seva vida però només us en donarem algunes dades importants. Afiliat al comunisme, va unir-se a l'exèrcit republicà en esclatar la Guerra Civil. En aquella època estava estudiant Dret a la Universitat de Barcelona. Fou un alt dirigent de la 27a Divisió de l'Exèrcit Popular fins al final de la guerra. Exiliat a França és cridat a formar part de l'Exèrcit Roig i a lluitar contra els nazis a la Segona Guerra Mundial. Finalitzada aquesta contesa, torna a França per a participar en la resistència al règim franquista. En la seva primera missió, és enviat a Barcelona però és enxampat de seguida. Torturat durant un mes a les dependències de la policia a Via Laietana, rep un cop amb la culata d'una pistola a la part parietal del crani que li provoca una paràlisi facial permanent en el seu costat esquerre.
Sebastià Piera


Després d'uns anys a la presó Model, torna a França on és acusat de comunista pel govern francès i confinat a Còrsega. Aquest detall és important ja que se li va oferir la possibilitat de marxar al nord d'Àfrica, Txecoslovàquia o Còrsega. Sebastià va escollir aquesta darrera ja que era el destí més proper de la seva Catalunya natal. 
A la ciutat d'Ajaccio va fer arrels amb l'esperança de poder tornar a terres catalanes quan el règim franquista fos derrotat per la pressió internacional. Malauradament, aquest moment anhelat no va arribar mai... 


La seva apassionant vida ha estat filmada per una productora basca amb el títol de "Camaradas".

video

Tanmateix el catedràtic de la Universitat de Barcelona Ricard Vinyes va redactar les seves memòries en un magnífic llibre titulat "El soldat de Pandora" disponible a moltes biblioteques de la xarxa provincial de Barcelona. Des d'aquí us el recomanem amb els ulls tancats.
Portada del llibre "El soldat
de Pandora"

Per atzars de la vida, nosaltres vam tenir la gran sort de conèixe'l en persona no fa pas gaire temps i us podem dir que el seu record perdurarà sempre en els nostres cors perquè Sebastià era una persona senzilla, familiar i que només volia una societat justa, igualitària i pacífica. Aquests valors estigueren presents cada dia de la seva vida i va saber transmetre'ls a les persones del seu voltant. I per sobre de tot, Catalunya estava sempre en el seu pensament.

Sebastià, allà on estiguis, sempre t'estimarem i honorarem el teu record.

dilluns, 3 de març de 2014

LES PUDES DE LA BARCELONETA

El Passeig Nacional vist des de Pla de Palau.
A l'angle dret i al mig es poden veure les pudes.
La Barceloneta és sobradament coneguda per la seva extensa oferta gastronòmica. Avui ens fixarem en l'origen d'aquests establiments que tenen molt a veure amb la seva proximitat a l'antic moll de pescadors. 

El que avui dia és el Passeig Joan de Borbó va ser conegut com a Passeig Nacional i quan encara existia la muralla de Mar, era la via que comunicava el port amb la ciutat emmurallada. Sota mateix d'aquest passeig i aprofitant el desnivell es van anar creant tavernes que no tenien bona reputació doncs eren lloc de trobada de persones dels baixos fons. 

En aquestes tavernes se servia peix fresc però les ínfimes condicions d'higiene així com la manca d'elements per a la conservació d'aliments feien que la pudor en aquesta zona fos gairebé insuportable. 
La puda de Can Manel, un establiment que encara perdura. Any 1902.
D'aquí que popularment a aquestes tavernes les coneguessin com a "pudes". 
La mala fama d'aquests establiments fou fins i tot denunciada per les autoritats eclesiàstiques per la poca moral que hom s'hi trobava. Finalment, arran de la urbanització de la zona portuària a principis del segle XX, aquests establiments foren traslladats a primera línia del nou passeig Nacional. Les noves condicions dels locals milloraren gràcies a les noves tecnologies i entre els barcelonins ja era típic anar a la Barceloneta a "fer una paella". Aquesta tradició ha perdurat fins als nostres dies i avui dia encara podem trobar restes de l'origen d'aquests establiments en el nom d'algun d'ells, per exemple Restaurant Puda Can Manel.