diumenge, 23 de novembre de 2014

SALVAT-PAPASSEIT I BARCELONA

La relació entre Barcelona i l'escriptor Joan Salvat-Papasseit es fa palesa arreu de la nostra ciutat. Especialment a la zona del port perquè va ser allà on aquesta figura de les lletres catalanes va passar la major part de la seva curta vida.
Joan Salvat-Papasseit

Enguany es compleixen 90 anys que ens va deixar i li volíem retre el seu merescut homenatge. De la seva biografia només us explicarem que va néixer a l'Eixample però al cap de pocs anys es va quedar orfe de pare i juntament amb el seu germà van haver d'ingressar a l'Asilo Naval (un vaixell ancorat al port que feia les funcions d'orfenat). La seva inquietud per les lletres va tenir un moment culminant quan va vincular-se a l'Ateneu Enciclopèdic Popular on va tenir al seu abast obres cabdals de la literatura universal de caire anarquista i socialista (Nietzsche, Gorki, Tolstoi, ....). Nogensmenys, signava els seus articles amb el pseudònim Gorkiano. A la prematura edat de 30 anys va morir víctima de la tuberculosi deixant vídua i una filla.

La ciutat que el va veure néixer i morir el conserva en el seu record i la mostra està en els llocs que a continuació us expliquem:



L'any 2013 es va col·locar aquesta placa a l'edifici on Joan Salvat-Papasseit va néixer al carrer Comte Urgell, 93
Passeig Salvat-Papasseit a la Barceloneta
Entrada a l'edifici a la Gran Via, 613, antiga seu de les Galeries Laietanes on Salvat-Papasseit va treballar tal com recorda
aquesta inscripció al terra.
IES Joan Salvat-Papasseit a la Barceloneta
Escultura a Salvat-Papasseit al Moll de la Fusta mirant al mar.
Placa commemorativa a la casa on va morir Joan Salvat-Papasseit al carrer Argenteria, 64 (prop de Santa Maria del Mar). Intentarem explicar el seu significat perquè si no es coneix la seva biografia pot resultar confusa. El text "EL POBLE A UN ENEMIC BEN NOBLE" fa referència al fet que Joan Salvat-Papasseit fou redactor en cap de la publicació "Un enemic del poble", títol extret d'una obra d'Ibsen, un dels seus autors venerats. Tanmateix el text "... DE LA SEVA ARRIBADA AL MOLL" vol dir el Moll de la Fusta, on Salvat-Papasseit va treballar una temporada com a vigilant nocturn i al qual va dedicar unes línies al poema "Nocturn per a acordió":

Heus aquí: jo he guardat fusta al moll
Vosaltres no sabeu 
què és
guardar fusta al moll...

dijous, 31 de juliol de 2014

HOMENATGE AL DOCTOR TRUETA

Josep Trueta i Raspall va néixer al Poblenou l'any 1897. Es llicencià en Medicina per la Universitat de Barcelona a l'edat de 24 anys i més tard fou nomenat cap del Servei de Cirurgia de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. 

L'esclat de la Guerra Civil va suposar que la feina a la seva unitat s'incrementés de forma exponencial i la seva preocupació i empeny professional el van animar a trobar un mètode cabdal que evitaria amputacions i gangrenes als ferits de guerra. Les seves investigacions es van publicar a l'obra titulada "El tractament actual de les fractures de guerra":  l'operació quirúrgica s'havia de fer preferentment abans de les sis primeres hores després de produir-se la ferida, per evitar la penetració de bacteris fins a les capes més profundes. Bàsicament consistia en una neteja exhaustiva, l'escissió dels teixits morts i la immobilització amb guix. El contacte dels teixits amb aquest guix produïa un fong amb una acció similar a la de la penicil·lina. Tot i que aquest mètode s'havia fet servir anteriorment, el doctor Trueta va fer un estudi metòdic dels casos i el va sistematitzar.

Combatents republicans mutilats en
un hospital de ferits de guerra.
Foto feta entre 1936 i 1938.
Aquest mètode es va emprar, fins al setembre del 1938, en 605 casos de fractures diverses i només en un cas es va haver d'amputar l'extremitat. La resta foren curats totalment.
Malauradament, l'aplicació d'aquesta tècnica al front de guerra era pràcticament impossible i ens venen a la memòria les fotografies de milers de ferits que van patir algun tipus d'amputació.

Finalitzada la guerra, es va exiliar a França i des d'allà es traslladà a Anglaterra on va continuar la seva tasca professional i docent a Oxford. L'èxit de la seva investigació va ser tan gran que durant la Segona Guerra Mundial, els hospitals dels aliats van practicar la seva tècnica, salvant de l'amputació a milers de soldats.

El nostre homenatge i agraïment infinit a aquest barceloní il·lustre que tant va fer per a la humanitat.

dilluns, 30 de juny de 2014

155 ANYS DEL PLA CERDÀ

L'admirat mundialment Pla Cerdà va haver de superar moltes dificultats al seu inici  i no va estar exempt de polèmiques que a continuació explicarem de forma esquemàtica. 

Durant molts segles, Barcelona va estar encerclada per un cinturó de muralles que coincideix amb el contorn de Ciutat Vella així que el terme municipal només fou ampliat un cop i a la força: el barri de la Barceloneta. El creixement urbanístic en amplada era impossible i va ser substituït pel creixement en alçada. L'augment de la natalitat i de l'esperança de vida juntament amb el creixement industrial dins de les muralles va crear unes condicions d'higiene i salubritat difícils de sostenir tant pels ciutadans com per les autoritats municipals. La densitat de la població era altíssima arribant fins als 890 habitants per hectàrea en comparació amb els 90 de Londres o els 350 de París. 

Barcelona, any 1806. S'aprecia com la muralla medieval envoltava la ciutat i no la deixava créixer.
S'havia d'actuar ràpidament i es veia necessari i urgent ampliar el sòl urbà per a facilitar un creixement semblant al de la resta de grans conurbacions europees. El primer entrebanc amb què es va trobar el pla urbanístic era que els terrenys que envoltaven Barcelona tenien valor estratègic i militar. Alhora, l'únic ens amb capacitat per a aprovar l'annexió de terrenys entre diferents municipis era el govern central de Madrid. Recordem que a mitjans del segle XIX al pla de Barcelona hi havia d'altres municipis independents: Sarrià, Sant Andreu de Palomar, Sant Martí de Provençals, etc.

Pla Cerdà
Així doncs, un cop plantejat el fet que Barcelona havia d'enderrocar les muralles i que s'havia de crear un "nou" municipi, el govern de Madrid va demanar a Cerdà un estudi topogràfic de la zona. Ildefons Cerdà no només va fer l'estudi sinó que va fer un pla urbanístic complet i al més mínim detall. Però principalment el seu pla s'ajustava a les necessitats de la població barcelonina: grans espais oberts i envoltats de jardins i places públiques, elements deficitaris a la Barcelona de l'època. El pla va agradar a Madrid i va tenir molt bona publicitat. En paral·lel, el consistori barceloní convocà un concurs públic per a dissenyar el tan anhelat pla urbanístic. 
Però els esdeveniments prenen un nou rumb i al juny del 1859 el govern de Madrid unilateralment va aprovar el Pla Cerdà. Tot i l'oposició de la ciutadania i de l'ajuntament barcelonins, el Pla Cerdà va ser l'escollit per a urbanitzar els camps de conreu que separaven els municipis veïns de Barcelona. A grans trets, aquesta és la història del Pla Cerdà.

155 anys després, podem dir que el pla no només es va adequar a les reivindicacions de l'època sinó també al futur urbanístic de la ciutat. 

Cal dir que la idea original de Cerdà no es va respectar perquè segons el seu plantejament, les illes de cases havien de disposar dos costats d'habitatges i els altres dos costats havien d'estar oberts per a la implantació de jardins públics. Tanmateix, l'alçada dels habitatges estava limitada a 16 metres. Però la cobdícia dels propietaris dels solars així com la permissivitat municipal per a superar aquests límits han malmès la magnífica idea original de Cerdà. Especialment bel·ligerant fou l'etapa del porciolisme amb la mutilació d'innombrables edificis de l'Eixample.

Un edifici de l'Eixample de Cerdà perjudicat per les ordenances municipals
(Cruïlla Rambla de Catalunya i València)

Així doncs, des de Passió per Barcelona volem retre un merescut homenatge a Ildefons Cerdà per la seva fantàstica visió urbanística totalment adient al passat, present i futur de Barcelona. Homenatge que li van negar les institucions de l'època.

dissabte, 31 de maig de 2014

LA BARCELONA (NO TAN) LLETJA


Portada de "La Barcelona lletja"
L'any 2004 el nostre admirat Lluís Permanyer va publicar un llibre atípic. A primera vista, el títol cridava l'atenció per lo directa i explícita que resultava la temàtica. "La Barcelona lletja" és un magnífic exemple de com abordar un tema tabú però perfectament criticable. La majoria de llibres que parlen de Barcelona exalcen les joies que hom pot trobar a la ciutat dels prodigis. 

No obstant això, Lluís Permanyer s'atreveix a parlar de la Barcelona fosca que no surt als llibres ni a les guies de la ciutat. L'obra és un recull de fotografies fetes pel mateix autor i mostra les barbaritats urbanístiques que es poden observar mentre hom passeja per Barcelona. Per citar algun exemple dels capítols en què es divideix el llibre: Maleïdes refrigeracions, Portes indignes, Baixos comercials que fan patir, Ornamentació que enlletgeix,... El llistat de greuges és gran però desgraciadament podria ser encara molt més gran ja que l'autor només enfoca l'obra en dos districtes: Ciutat Vella i Eixample. 

Deu anys després de la publicació del llibre, hem volgut fer un repàs de l'estat en què es troben alguns exemples que apareixen al llibre i exposem una comparativa fotogràfica de com eren el 2004 i com són a l'actualitat. El resultat ens ha sorprès gratament i podem afirmar que el consistori ha posat fil a l'agulla tot i que encara hi ha molta feina a fer. Hi ha hagut actuacions urbanístiques molt desafortunades, especialment a l'època del porciolisme, i tenim l'esperança que el paisatge urbà de Barcelona en el futur tingui com a prioritat l'harmonia i el racionalisme arquitectònic i urbanístic.

Primer exemple: el convent de Sant Antoni Abat, a tocar de la Ronda Sant Antoni,
no es mereixia l'ús que se'n feia el 2004 (a l'esquerra).
Darrera de la Biblioteca Nacional de Catalunya hi ha un edifici noble que és seu del CSIC. L'any 2004 (esquerra) la façana estava embrutada per la gran quantitat d'aparells d'aire condicionat. Actualment la vista ha millorat.

A la Gran Via cantonada Calàbria, hi ha aquesta farmàcia que el 2004 (esquerra) oferia una imatge deplorable.
Afortunadament, avui dia el local ha recuperat el disseny original.

Al carrer Vilamarí cantonada Gran Via hi havia una plataforma de ventilació del metro (dreta).
La solució era ben senzilla (esquerra) però els tècnics municipals de l'època no tenien gaires ganes de pensar.

Un exemple de l'evident millora que aporta l'ordenança municipal sobre aparells d'aire condicionat.
Carrer Roger de Flor, 148.

Per últim, un exemple de com empitjorar les coses (no tot són flors i violes): la famosa papallona que corona l'edifici modernista de Jeroni Graner, davant de Les Arenes, queda injustament embrutada per l'antena de telefonia mòbil que encara continua al seu lloc i actualment per la pseudo-moderna remodelació de la plaça de braus que l'ha acabat de rematar.

dilluns, 21 d’abril de 2014

VESTIGIS D'ANTIGUES EDITORIALS A BARCELONA

Antiga Editorial Montaner i Simón
Barcelona fou la capital del món editorial durant l'època daurada de les publicacions en paper. La nostra ciutat va veure néixer empreses cabdals en el sector editorial de dimensions com Salvat, Bruguera, Sopena, etc. Això va ocórrer entre finals del segle XIX i principis del següent. Però malauradament Barcelona també ha estat testimoni de molts declivis i desaparicions d'empreses editorials. Això no obstant, aquest sector era font d'importants ingressos que permetien als seus fundadors la construcció d'edificis dissenyats segons les tendències arquitectòniques del moment. És el cas de les editorials Montaner i Simón, Sopena o Salvat. Centrem-nos en aquests tres exemples i veurem les seves evolucions i estat actual.

Editorial Montaner i Simón actualment
Comencem per l'Editorial Montaner i Simón, fundada l'any 1861, no fou fins al 1882 que va traslladar la seu al nou edifici projectat per Domènech i Montaner. D'estil modernista, l'edifici es va construir al cor de l'Eixample: al carrer Aragó entre Passeig de Gràcia i Rambla de Catalunya. El maó vist fou l'element principal utilitzat pel famós arquitecte. Entre els escriptors que van formar part de la seva plantilla trobem a Pere Calders o Josep Soler Vidal. L'any 1981 tanca definitivament les portes i la Fundació Tàpies transforma l'edifici en un museu on exposa les obres d'Antoni Tàpies des del 1990.

L'Editorial Ramon Sopena és el segon exemple que estudiarem. Fundada l'any 1894 a Vilanova i la Geltrú, aviat trasllada la seva seu a Barcelona. Vist el ràpid creixement de l'editorial, es fan construir un gran edifici a l'Eixample. Així doncs, l'any 1906 inauguren la nova seu d'estil modernista al carrer Provença, 93. 

Antiga Editorial Ramon Sopena
La façana estava decorada amb ceràmica multicromàtica que produïa un efecte visual com pocs edificis podien crear a Barcelona. L'editorial va funcionar satisfactòriament, en especial en el món de l'ensenyament, però a finals dels anys 80 va començar la davallada i a principis dels 90 van haver d'abandonar la seu del carrer Provença. Una potent immobiliària va comprar l'edifici per a enderrocar-lo i construir-hi a sobre una nova promoció d'habitatges. 

Restes de l'Editorial Sopena. Vestigis d'una vergonyosa actuació institucional.
Hi va haver una forta oposició veïnal perquè l'edifici era un referent al barri. El consistori es va negar a catalogar-lo i desgraciadament l'any 1996 es va enderrocar. No obstant, els elements més rellevants de la façana es van guardar i s'exposen en un mural a l'interior de l'illa (Jardins Maria Mercè Marçal, carrer Provença, 97). 

Edifici original Editorial Salvat
L'últim exemple es troba molt a prop d'on se situava l'Editorial Sopena. Fundada l'any 1869 a Barcelona, l'editorial Salvat va créixer gràcies a obres voluminoses com el Diccionario Salvat Enciclopédico Popular Ilustrado. L'any 1916 traslladen la seva seu al carrer Mallorca número 45. L'edifici també d'estil modernista i obra de Pau Salvat i Espasa guanya el premi del
Estat actual Editorial Salvat
consistori a edificis artístics l'any 1917. L'editorial fou la pionera en el llançament de fascicles col·leccionables per tal de facilitar la compra esglaonada d'enciclopèdies. A finals dels 80 l'empresa és adquirida per una multinacional francesa. Actualment, l'empresa segueix a la mateixa adreça i l'edifici es va remodelar completament per dins i la façana es va conservar completament.

diumenge, 23 de març de 2014

A LA MEMÒRIA DE SEBASTIÀ PIERA

Sebastià Piera i Llobera
a l'edat de 19 anys
Fa dues setmanes que Sebastià Piera ens ha deixat a l'edat de 97 anys. Potser a la majoria de persones que llegeixin aquesta entrada no els soni el nom d'en Sebastià. Deixeu-nos dir  que Sebastià fou un heroi: una persona íntegra, lleial als seus ideals i que posseïa una personalitat d'una extraordinària humanitat. 

Feta aquesta breu introducció, us podríem parlar molt extensament de la seva vida però només us en donarem algunes dades importants. Afiliat al comunisme, va unir-se a l'exèrcit republicà en esclatar la Guerra Civil. En aquella època estava estudiant Dret a la Universitat de Barcelona. Fou un alt dirigent de la 27a Divisió de l'Exèrcit Popular fins al final de la guerra. Exiliat a França és cridat a formar part de l'Exèrcit Roig i a lluitar contra els nazis a la Segona Guerra Mundial. Finalitzada aquesta contesa, torna a França per a participar en la resistència al règim franquista. En la seva primera missió, és enviat a Barcelona però és enxampat de seguida. Torturat durant un mes a les dependències de la policia a Via Laietana, rep un cop amb la culata d'una pistola a la part parietal del crani que li provoca una paràlisi facial permanent en el seu costat esquerre.
Sebastià Piera


Després d'uns anys a la presó Model, torna a França on és acusat de comunista pel govern francès i confinat a Còrsega. Aquest detall és important ja que se li va oferir la possibilitat de marxar al nord d'Àfrica, Txecoslovàquia o Còrsega. Sebastià va escollir aquesta darrera ja que era el destí més proper de la seva Catalunya natal. 
A la ciutat d'Ajaccio va fer arrels amb l'esperança de poder tornar a terres catalanes quan el règim franquista fos derrotat per la pressió internacional. Malauradament, aquest moment anhelat no va arribar mai... 


La seva apassionant vida ha estat filmada per una productora basca amb el títol de "Camaradas".

video

Tanmateix el catedràtic de la Universitat de Barcelona Ricard Vinyes va redactar les seves memòries en un magnífic llibre titulat "El soldat de Pandora" disponible a moltes biblioteques de la xarxa provincial de Barcelona. Des d'aquí us el recomanem amb els ulls tancats.
Portada del llibre "El soldat
de Pandora"

Per atzars de la vida, nosaltres vam tenir la gran sort de conèixe'l en persona no fa pas gaire temps i us podem dir que el seu record perdurarà sempre en els nostres cors perquè Sebastià era una persona senzilla, familiar i que només volia una societat justa, igualitària i pacífica. Aquests valors estigueren presents cada dia de la seva vida i va saber transmetre'ls a les persones del seu voltant. I per sobre de tot, Catalunya estava sempre en el seu pensament.

Sebastià, allà on estiguis, sempre t'estimarem i honorarem el teu record.

dilluns, 3 de març de 2014

LES PUDES DE LA BARCELONETA

El Passeig Nacional vist des de Pla de Palau.
A l'angle dret i al mig es poden veure les pudes.
La Barceloneta és sobradament coneguda per la seva extensa oferta gastronòmica. Avui ens fixarem en l'origen d'aquests establiments que tenen molt a veure amb la seva proximitat a l'antic moll de pescadors. 

El que avui dia és el Passeig Joan de Borbó va ser conegut com a Passeig Nacional i quan encara existia la muralla de Mar, era la via que comunicava el port amb la ciutat emmurallada. Sota mateix d'aquest passeig i aprofitant el desnivell es van anar creant tavernes que no tenien bona reputació doncs eren lloc de trobada de persones dels baixos fons. 

En aquestes tavernes se servia peix fresc però les ínfimes condicions d'higiene així com la manca d'elements per a la conservació d'aliments feien que la pudor en aquesta zona fos gairebé insuportable. 
La puda de Can Manel, un establiment que encara perdura. Any 1902.
D'aquí que popularment a aquestes tavernes les coneguessin com a "pudes". 
La mala fama d'aquests establiments fou fins i tot denunciada per les autoritats eclesiàstiques per la poca moral que hom s'hi trobava. Finalment, arran de la urbanització de la zona portuària a principis del segle XX, aquests establiments foren traslladats a primera línia del nou passeig Nacional. Les noves condicions dels locals milloraren gràcies a les noves tecnologies i entre els barcelonins ja era típic anar a la Barceloneta a "fer una paella". Aquesta tradició ha perdurat fins als nostres dies i avui dia encara podem trobar restes de l'origen d'aquests establiments en el nom d'algun d'ells, per exemple Restaurant Puda Can Manel.

dilluns, 17 de febrer de 2014

ELS NOMS DE LA PLAÇA REIAL

Projecte de l'escultura dedicada a Ferran el Catòlic
La plaça Reial és lloc de visita obligada tal com podem comprovar a totes les guies turístiques sobre Barcelona. La història d'aquest espai públic ha estat objecte de molts estudis i anàlisis. Nosaltres només volem exposar un aspecte que no està aclarit pel consistori i no és altre que la diferent nomenclatura que ha rebut aquesta plaça al llarg de la seva relativa curta història. 

Si busquem "plaça Reial" a la interessantíssima pàgina web Nomenclàtor dels  carrers de Barcelona trobarem la següent entrada: Construïda en el lloc que ocupava l'antic convent dels caputxins, construït el 1718 i enderrocat el 1848. S'anomenà així perquè Isabel II col·locà la primera pedra del que havia de ser monument a Ferran el Catòlic (no erigit)

I a la mateixa entrada, comprovarem els noms que ha tingut des de la seva creació: plaza Real des del seu orígen, i plaça Francesc Macià entre 1931 i 1939 per després anomenar-se de nou plaza Real fins acabada la dictadura.
Plànol del 1855 on es llegeix "Plaza de los Capuchinos"

Sense cap ànim de conflicte, ans al contrari, nosaltres no estem d'acord amb aquesta informació. El primer nom que hem trobat abans que el de plaça Reial és el de plaça dels Caputxins en un plànol de l'any 1855. Aquesta afirmació és del tot possible ja que el solar d'aquesta plaça fou ocupat al principi per un convent de frares caputxins.

El segon nom que no apareix a la nomenclatura oficial és el de Plaza Nacional al voltant de l'any 1874. Aquell any es va publicar un tresor de la història de la nostra ciutat anomenat "Bellezas de Barcelona" on es pot comprovar el que diem. Aquesta afirmació és també lògica si pensem en la revolució del 1868 i que va suposar el destronament d'Isabel II.
Pàgina del llibre "Bellezas de Barcelona" on anomena
la plaça Reial com a Plaza Nacional




Així doncs, no queda provat categòricament que la plaça Reial ha tingut dos noms més dels que es coneixen però intentarem demostrar-ho pròximament.

dilluns, 27 de gener de 2014

ELS MINUTER DE BARCELONA

Barcelona ha tingut sempre una tradició relacionada amb la fotografia. Des dels inicis d'aquest art menor, la nostra ciutat ha estat centre de producció gràcies a l'establiment d'importants estudis fotogràfics. Per citar uns quants, podem nomenar Foto Eclair, Photo Studio Areñas o l'estudi dels germans Napoleon que estava a les Rambles. 


La tecnologia avançava i el fet de la comercialització de càmeres portàtils va afavorir l'aparició de fotògrafs ambulants als llocs més emblemàtics de Barcelona. S'anomenaven "minuter" i oferien els seus serveis a turistes, mariners o parelles d'enamorats. Tenim constància que el gremi de fotògrafs de Barcelona va enviar una carta a l'alcalde l'any 1920 queixant-se de la incursió d'aquests fotògrafs ambulants en el sector professional. Transcrivim part de la carta:
"... s'instal·len per a certs carrers, plaçes o vies més cèntriques, un veritable aixam d'ambulants fotografs que pagant sols una patent de 3ª classe que sols permet la reventa de postals impreses o en fotografia, estampes i altres grabats similars, emprò no autoritza la confecció de les mateixes, i per lo tant sense cap altre tribut fan fotografies a tot-hom perjudicant aixís en gran manera als que degudament matriculats forment part del Gremi de Fotografs d'aquesta Ciutat."


Els minuter van estar presents a la nostra ciutat fins als principis dels anys 90. Recordem amb especial nostàlgia a la Carme que sempre podíem trobar-la al final de la Rambla, davant del monument a Colom. En una entrevista gairebé al final de la seva carrera professional va confessar que:
Carme, la darrera minuter de Barcelona
"Ja se sap, el jovent d'avui dia no està per aquestes coses. El negoci va de baixa, perquè abans venia molta gent de fora de Barcelona que es feia una foto de record i l'enviava al seu poble. Ara tothom ve a la ciutat sense donar-li més importància i, a més,
ja tenen les seves pròpies càmeres, tant els estrangers com els d'aquí."

Serveixi aquesta entrada com a petit homenatge per a la darrera dels minuter a Barcelona, la Carme.

diumenge, 12 de gener de 2014

L'ANTIC MERCAT CENTRAL DEL PEIX

El Mercat Central del Peix al carrer Wellington l'any 1983.
Avui parlarem d'un desaparegut equipament municipal del qual circula molt poca informació per Internet. Tanmateix no queden gaires documents escrits que en parlin del seu passat tot i que va estar actiu durant més de 60 anys. 

Ens referim al Mercat Central del Peix que estava situat al final del carrer Wellington, a tocar de l'estació de França. 

Si donem un cop d'ull a la història d'aquest mercat, trobem que la notícia més antiga ens porta al mercat del Born on s'establí de manera permanent des del 1876. Degut al gran volum de transaccions, el mercat va haver de traslladar-se a unes noves instal·lacions.

Encerclades en vermell les naus de la Galeria de Màquines on s'establí
el Mercat Central del Peix a partir del 1921. La fotografia és del 1928.



El lloc escollit foren les antigues naus que havien estat la "Galeria de Màquines" durant l'Exposició Universal del 1888. Situades al costat del zoo, les naus oferiren un espai més ampli però estaven mal comunicades perquè entre el Port Vell i el mercat hi havia l'estació de França i l'única via d'accés era pel carrer Wellington que en aquella època era una prolongació del carrer Sicília.







Les noves instal·lacions del Mercat Central del Peix
a Mercabarna es van estrenar l'any 1983.



L'any 1957 es va ampliar però un altre cop l'espai va ser insuficient així com les noves instal·lacions. Durant els anys 70 hi van haver diferents campanyes per tal de traslladar el Mercat Central del Peix a Mercabarna. Finalment així va succeir el novembre del 1983 amb gran satisfacció dels majoristes que veien recompensades les seves reivindicacions.