dimarts, 28 de maig del 2013

DUES VIDES PARAL·LELES: ARNAU BARGUÉS I PERE SANGLADA

Façana gòtica Ajuntament de Barcelona d'Arnau Bargués. Carrer Ciutat
El gòtic català va tenir a Barcelona com el punt de referència per a tots els artistes medievals de prestigi ja que aquí es van bastir els edificis més importants així com es van crear les millors obres de les arts decoratives. Ens podem imaginar per un moment la intensa activitat que es podria viure dintre de les muralles durant aquella època ja que la construcció d'esglésies, convents, hospitals i palaus van coincidir al llarg de molts anys per tota la ciutat. Arquitectes, escultors, pintors i d'altres artistes catalans eren contractats per la noblesa i l'església per a dissenyar obres que majoritàriament encara tenim l'oportunitat de gaudir.

En aquest darrer punt ens fixarem. Situem-nos a la Barcelona del 1399. El Consell de Cent contracta a l'arquitecte català Arnau Bargués perquè construeixi la façana de la Casa de la Ciutat.
   Arcàngel Sant Rafael de Pere Sanglada.
Façana gòtica Ajuntament de Barcelona. 
Arnau com a mestre d'obres va dissenyar sobre el paper la façana segons els cànons del gòtic català, és a dir, preeminència de les línies horitzontals sobre les verticals. Podria haver fet una façana més espectacular ja que Barcelona era la capital de la corona catalanoaragonesa i es podia permetre la construcció d'un edifici com el que també s'estava bastint en aquella mateixa època a Brussel·les. Segurament la manca d'espai fou un factor determinant a l'hora de prendre la decisió final.
L'escultor a qui es va encarregar l'arcàngel Sant Rafael situat dalt de la porta fou Pere Sanglada. Ens trobem amb la primera col·laboració on apareix el nom d'ambdós artistes.


La segona col·laboració va tenir lloc uns anys més tard i uns metres més enllà de l'Ajuntament: a la Catedral de Barcelona. Arnau Bargués va ser el mestre d'obres catedralici entre els anys 1397 i 1407.
Antiga Sala Capitular Catedral
de Barcelona. Arnau Bargués
En aquest període va fer dues actuacions cabdals: el cimbori i l'antiga sala capitular (avui dia és la Capella del Santíssim on es troba el venerat Crist de Lepant). Durant aquesta dècada, Pere Sanglada va finalitzar el famós cadirat del cor. Tanmateix va tenir l'encàrrec del cabdil catedralici per a esculpir l'escultura jacent de Sant Oleguer que actualment està situada dins de la
Capella del Santíssim. Així doncs, ens trobem que ambdós artistes van treballar plegats, d'això no en tenim cap dubte ja que un mestre d'obres medieval supervisava al més mínim detall qualsevol obra que es produïa dins de l'espai en construcció. 
Escultura jacent Sant Oleguer.
Pere Sanglada


Pere Sanglada va treballar sense descans al seu prestigiós taller de Barcelona fins l'any 1408 en què va morir. Arnau Bargués va viure fins al 1413, però no tenim cap més notícia d'ell a partir del 1407.
Dos mestres, dos projectes en comú. A Barcelona, fa ara 600 anys.

dilluns, 20 de maig del 2013

MARINA GINESTÀ COLOMA: UNA HISTÒRIA PER RECORDAR

Aquesta és la història d'una vida anònima. La vida d'una dona que va lluitar pels seus ideals disposada a arribar fins a les últimes conseqüències malgrat la seva joventut. La nostra curiositat va ser el mitjà pel qual vam arribar a descobrir la seva biografia que hagués quedat en l'anonimat si no hagués estat per l'empeny d'un tenaç periodista que treballa per a l'Agencia EFE, Xulio García Bilbao. Tot va començar quan vam veure una famosa fotografia de la Guerra Civil on apareix una jove miliciana dalt del terrat de l'Hotel Colón de Plaça Catalunya (no confondre amb l'hotel situat actualment davant la Catedral).
Marina Ginestà Coloma al terrat de l'Hotel Colón de Plaça Catalunya el 21 de juliol de 1936
De seguida vam trobar informació sobre aquella noia: el seu nom era Marina Ginestà Coloma i la foto fou presa el 21 de juliol del 1936 quan només tenia disset anys i la guerra acabava de començar. Estava afiliada a les joventuts socialistes quan esclatà la guerra i no va dubtar un segon en agafar un fusell per a fer front contra els militars sublevats a Barcelona. Els hotels de la ciutat van ser requisats per a convertir-los en centres d'operacions de sindicats o de partits polítics defensors de la República. El món sencer estava pendent de les informacions que arribaven de l'estat espanyol i de la creixent ona feixista que recorria Europa. El principal diari rus, el Pravda, va enviar de seguida a un corresponsal perquè seguís de primera mà els aconteixements que s'anaven desenvolupant al bàndol republicà. Així doncs, el dia 8 d'agost de 1936 aterrava a l'aeròdrom del Prat un avió on viatjava el periodista Mikhaïl Koltsov.
Per tal de poder bellugar-se lliurement, les autoritats republicanes van assignar-li un vehicle i una traductora del francès que es deia Marina Ginestà. Així ho explica Koltsov al seu diari el dia 10 d'agost:

Mikhaïl Koltsov escrivint el seu diari
"... m'ha proporcionat una traductora de francès, Marina Ginestà, de les Joventuts Catalanes, que no deixa un instant el seu enorme fusell de fabricació antiga. Tinc un automòbil, un llarg Chevrolet descapotable amb el parafangs abonyegat, ple d'inscripcions i inicials d'entitats que em són desconegudes."
Marina havia nascut a Toulouse perquè els seus pares d'origen català havien emigrat i allà va créixer juntament amb el seu germà Albert. Per això parlava perfectament el català i el francès.

Tornem ara al diari personal de Koltsov per trobar noves referències de Marina. El dia 12 d'agost estaven de camí al front d'Aragó. Recordem que Saragossa havia caigut en mans dels militars rebels i molts catalans, eufòrics per haver vençut a l'exèrcit colpista, es van allistar per a lliberar la capital aragonesa:
"Ens han despertat les explosions i el tiroteig. Ens hem aixecat d'un salt, hem pres el fusell. M'he precipitat a la cambra contígua, he encés un misto; Marina dormia profundament, vestida, estirades les seves llargues cames, somrient com una nena. Només cridar-la s'ha aixecat, no ha preguntat res i ha pres el seu pesat fusell. He obert el portal de bat a bat, he posat el cotxe a la sortida i he fet pujar a la noia al seient del darrere."

Entre els voluntaris que van anar al front d'Aragó hi havia el seu germà Albert. El dia 13 d'agost, en arribar a Tardienta va ocórrer un fet excepcional:
"... de sobte, una escena commovedora: Marina ha vist al seu germà Albert. De petita alçada, prim, àgil, s'assembla molt a la seva germana. Era sastre, ara vol ser cap militar, i ja ho és - és membre del Comitè Militar de la Columna de Tardienta, mana algunes seccions i va amb elles al combat. És alegre i fins i tot bromista, cosa molt estranya en un català."

A l'endemà, Koltsov explica "... Marina i Albert han vingut a compartir l'esmorzar. Jo he manifestat que vull anar a Bujaraloz, a veure'm amb Durruti..." La històrica trobada va fer-se realitat i podem afirmar rotundament que Marina Ginestà va ser la traductora entre Koltsov i Durruti.

Barricades al final de les Rambles
De tornada a Barcelona, el dia 15 d'agost Koltsov relata al seu diari una petita conversa amb Marina: "La resta del dia Marina em mostra els llocs de combat, els punts on es van produir els xocs principals. Concisa i gentil m'explica que eren tres: el seu germà Albert, un amic i ella. Van créixer junts, van jugar junts i junts van ingressar en les joventuts comunistes. El dinou de juliol els tres van agafar el fusell i es van anar a les barricades de la Plaça de Colón. A l'amic el van matar de quatre tirs en el ventre. Va caure entre els dos germans. Albert es va fer amb un llibre de tàctica i el reglament d'infanteria i es va marxar al front de Saragossa. Marina va entrar a treballar de mecanògrafa en el comitè de guerra. Algunes vegades ella es gira d'esquena i passa llarga estona en un racó de cara a la paret. Quan la crido, m'explica: --Vostè és un camarada rus i puc parlar-li amb franquesa: aquí tots som massa sentimentals. És un defecte enorme. Som terriblement sentimentals..."

Aquesta és l'última referència que el periodista rus fa de Marina al seu diari. Després ell continua sol el seu camí per l'estat espanyol i ella es queda a Barcelona fins al final de la guerra. Marina es va exiliar a França on va retrobar-se amb els seus pares. Segurament el seu germà Albert va fer el mateix. Trobem una notícia seva a La Vanguardia del 7 de gener de 1939 on és ascendit de capità a major de l'exèrcit republicà. El feixisme va seguir els dos germans quan França va ser invadida per l'exèrcit nazi i van haver d'exiliar-se de nou. El seu itinerari d'exili va passar per República Dominicana, Mèxic i finalment Veneçuela. Albert va fer arrels en aquest darrer país i Marina va tornar a França uns anys més tard del final de la Segona Guerra Mundial.

L'any 2009, un periodista de l'Agencia EFE, Xulio García Bilbao, va voler investigar sobre la vida de Marina i descobrir quin va ser el destí de la nostra heroïna. Després d'un admirable treball de recerca, va saber que Marina havia treballat com a traductora a França però lo extraordinari del cas és que va saber que encara estava viva. Va localitzar-la en un pis de París i va poder entrevistar-la a   l'edat de 89 anys.    
Marina Ginestà Coloma

Marina mostra orgullosa la foto on es va trobar al seu germà
a Tardienta




Xulio li va portar les fotos que ella no havia vist de l'Hotel Colón i de la trobada a Tardienta amb el seu germà. Aquelles fotos la van emplenar de felicitat. Recordava perfectament tots els fets de la guerra i amb tota la raó del món va declarar: "La joventut, les ganes de guanyar, les consignes,... jo me les prenia de debò. Creia que si resistíem guanyàvem. Teníem la sensació de que la raó estava amb nosaltres i que acabaríem guanyant la guerra, mai vam pensar que acabaríem les nostres vides a l'estranger".

Aquesta és la vida de Marina Ginestà Coloma. Un exemple d'integritat per a les generacions presents i futures. El nostre homenatge per a ella i per a totes les persones anònimes que com ella van lluitar per una societat lliure i igualitària. 


Actualització a 6 de gener de 2014: Acabem d'assabentar-nos de la malaurada mort de Marina Ginestà a París a l'edat de 94 anys. El nostre condol als seus familiars i amics. Marina sempre estarà al nostre record.

dissabte, 4 de maig del 2013

125 ANYS DE L'ARC DE TRIOMF


Enguany es commemoren els 125 anys de l'Exposició Universal de 1888 celebrada al Parc de la Ciutadella de Barcelona. Per aquest motiu nosaltres volem retre un petit homenatge a la que va ser la porta d'entrada d'aquest esdeveniment tant beneficiós per a la ciutat: l'Arc de Triomf. Aquesta vegada explicarem només un dels nostres temes favorits: el grup escultòric i la seva simbologia.


Pel lloc on està ubicat, a prop d'una estació de tren, una altra de metro i una altra d'autobusos, hi passen cada dia centenars de persones pel seu davant, tal com hem fet nosaltres també moltes vegades. Però us heu parat a pensar alguna vegada què signifiquen les escultures en relleu que apareixen als seus quatre costats? Realment s'ha de ser un especialista en simbologia per saber el que l'artista ens vol transmetre. Nosaltres intentarem explicar-ho de la manera més didàctica possible.

Abans de res, cal dir que cada grup escultòric va ser encarregat a quatre autors diferents. Tot i això els cànons utilitzats van ser els mateixos segons el corrent de realisme i naturalisme que en aquella època estava de moda. Així doncs, la façana principal va ser obra de Josep Reynés, autor entre d'altres del meravellós "Gerro amb nens" que podem gaudir a la Ciutadella. Comencem doncs per la seva façana principal, és a dir, la que està orientada cap a la muntanya. En aquest cas, la composició es titula "Adhesió de les nacions al Concurs Universal" on Barcelona està representada per l'escultura central en forma de figura femenina asseguda en posició de donar la benvinguda les nacions participants.
"Adhesió de les nacions al Concurs Universal" de Josep Reynés
(cliqueu sobre la imatge per a veure-la en detall)
Si ens hi fixem bé, veurem l'escut de la ciutat al seu tors. Està envoltada per les deesses Cíbele i Pal·les Atenea. Aquesta darrera està representada portant un escut amb les inicials "PF" (progrés i felicitat). Recordem que ella simbolitza dins la mitologia grega a la saviesa i a l'artesania. Cíbele està a l'altre costat donant la mà a Barcelona. Aquesta deessa també és coneguda com la Mare Terra. Destaquem que la resta del fris està formada per personatges femenins. A la dreta podem observar una escena mitològica on apareixen dues figures curioses: un indi i un faraó egipci. L'escena de l'esquerra tampoc ens deixarà indiferents: es tracta d'un grup de dones vestides a l'estil de l'època i en actitud de celebració.

Creuem ara l'arc passant per sota i situem-nos a la façana orientada cap al mar. Ens trobem davant del fris anomenat "La Recompensa" on una altra figura femenina representa a Barcelona repartint les recompenses a les nacions participants en l'exposició.
"La Recompensa" de Josep Llimona
Excepcional treball
de Josep Llimona

Josep Llimona va ser l'autor d'aquesta obra. Tanmateix podem gaudir d'una altra excepcional peça seva situada a la Ciutadella: el Desconsol. A diferència del fris de Reynés, la composició guarda certa harmonia però potser per al nostre gust li manca expressivitat ja que les cares dels personatges no transmeten cap emoció. No obstant això, hi ha algun tipus de relació entre ambdós frisos perquè tots dos repeteixen personatges: un faraó egipci i la deessa Cíbele. En aquest cas, al fris podem trobar-hi personatges femenins i masculins en igual nombre, no així al fris de Reynés on predominava la figura femenina.

Anem ara al costat més a prop de Ciutat Vella. El fris davant nostre es titula "Apoteosi de l'Agricultura, la Indústria i el Comerç" í és obra d'Antoni Vilanova. Presideix l'escena Ceres, deessa romana de l'agricultura qui sosté un gotim de raïm que representa els fruits produïts per la terra.
"Apoteosi de l'Agricultura, la Indústria i el Comerç" d'Antoni Vilanova
A la seva dreta observem una escena amb personatges populars qui fan ofrena a la deessa dels aliments obtinguts de les collites. En canvi, a la seva esquerra ens trobem amb una escena mitològica on destaca la graciosa figura de Mercuri mostrant-nos la seva esquena. Ell simbolitza el Comerç mentre que la Indústria està representada per un personatge ajupit davant la deessa i suportant una roda dentada.

Finalitzem la visita situant-nos a l'altre costat de l'arc, és a dir, a la banda de l'estació de metro. Torquat Tasso va ser l'artista encarregat de l'obra "Apoteosi de les Arts i les Ciències".
"Apoteosi de les Arts i les Ciències" de Torquat Tasso
En aquest cas és el déu Apol·lo qui ens fa d'amfitrió de l'escena i ens mostra orgullós amb la seva mà esquerra una representació de les Arts: un home i una dona nus estan cisellant un temple i una escultura respectivament. Al seu darrere una figura femenina sosté una paleta de pintura. A la dreta d'Apol·lo observem a les muses de la música i la dansa en la mitologia grega, Euterpe i Terpsícore. Al seu costat una dona amb una flama a la mà dreta i un ancià recolzant-se sobre un canó amb una bola del món al terra simbolitzen la Ciència.

Fins aquí hem fet un repàs de l'obra escultòrica d'aquest centenari monument del qual hem fet un estudi senzill amb l'objectiu de donar-lo a conèixer una mica més.
Des del punt econòmic i consultant el pressupost de l'Exposició Universal, comprovem que les despeses totals d'aquest esdeveniment van ascendir a 5.624.657 pessetes i que l'Arc de Triomf va costar al voltant de les 100.000 pessetes de les quals 3.270 pessetes van ser destinades per a pagar els honoraris de Josep Reynés.
A l'esquerra una de les primeres fotografies de l'Arc de Triomf on encara no apareixia l'escut d'Espanya al capdamunt.
Com a dada curiosa i divertida comentarem que l'arquitecte de l'arc, Josep Vilaseca, va tenir un atac de pànic a l'hora de retirar la bastida un cop finalitzades les obres de construcció. Pensava que aquell enorme arc fet d'obra vista no suportaria el pes i s'esfondraria. Un amic seu per a tranquil·litzar-lo (o posar-lo més nerviós) es va situar sota de la volta de l'arc en el moment de retirada de la bastida com a prova de la fe cega que professava a ell i als seus càlculs. Ens agradaria veure la cara de satisfacció que ambdós posarien 125 anys després d'aquell emocionant moment.