dimarts, 25 de desembre del 2012

NADALS A BARCELONA

Hem volgut recordar en aquesta entrada les festes nadalenques en temps passats a Barcelona. Les persones que van viure els anys 60 i 70 tindran present les felicitacions que porta per porta anaven deixant el carter o l'escombraire a canvi d'unes petites estrenes o "aguinaldo". Els temps han canviat i ara som nosaltres que ordinador per ordinador us felicitem el Nadal. Una abraçada des de Passió per Barcelona.


Barcelona, 1962
Fira del gall dindi al voltant del Born

dissabte, 22 de desembre del 2012

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE "EL CAS JAMBOREE (ETERNA GLÒRIA)"


Ahir dia 21 de desembre de 2012 va tenir lloc a la Sala Jamboree la presentació del llibre "El cas jamboree" (Pagès editors, 2012. Col·lecció Guimet, 174). L'autor, Pere Pons, és un periodista acreditat amb llarga experiència dins el panorama de la música i especialitzat en jazz. L'obra està estructurada en relats curts que combinen passat, ficció i realitat emprant la sala Jamboree com a escenari principal. 
Presentació del llibre "El cas jamboree"
En un llenguatge directe i apassionant, Pere Pons ens porta de la mà en un interessantíssim viatge per la història d'aquest mític local barceloní. Tanmateix inclou un apartat dedicat a "les nits més màgiques" ja que les seves parets han estat testimoni d'actuacions memorables que Pere Pons ha ordenat cronològicament des del 1960 fins el 2011. 


Creiem que a partir d'ara "El cas jamboree" serà sens dubte una obra de referència per a qualsevol tipus de lector i aplaudim l'oportunitat que li han brindat a Pere Pons per a portar-lo a bon terme ja que cap altre autor ho podria haver fet millor.

Podeu adquirir el llibre clicant aquí.
Pere Pons signant autògrafs
També us recomanem el programa radiofònic que Pere Pons dirigeix i presenta cada dissabte "L'home del jazz".

diumenge, 16 de desembre del 2012

L'HOMENATGE DE BARCELONA A PITARRA

Serafí Pitarra, de naixement Frederic Soler i Hubert, va ser un popularíssim dramaturg barceloní del segle XIX. Alhora fou poeta i empresari teatral. Se'l coneix per haver fundat el Teatre Català segons resa a la base del monument a ell dedicat gairebé al final de les Rambles, a la Plaça del Teatre (abans Pla de les Comèdies). Només pel lloc on està emplaçat el seu monument ja podem deduir que ha estat fill predilecte de Barcelona. Tenint en compte que a les Rambles no hi ha espai material per a col·locar cap més monument, ens va picar la curiositat per saber per què es va escollir a Pitarra. La resposta ens la va donar una fotografia del dia de la inauguració del monument i que reproduïm tot seguit:

Està prou clar que Pitarra va ser un personatge molt famós a l'època però el que encara crida més l'atenció és la data de la fotografia, 26 de desembre de 1906. I què té d'especial? Doncs que van haver de passar més d'onze anys des de la defunció de Pitarra perquè s'inaugurés el monument. És a dir, que després d'onze anys de la seva mort, el record i el clam popular van ser tan grans que ni el temps va ser capaç d'esborrar de la memòria del poble la seva figura. Transcrivim a continuació part de l'article aparegut a l'endemà a La Vanguardia per a traslladar-nos en el temps i imaginar-nos que vam estar presents en aquell magnífic esdeveniment:

Minutos después de las diez de la mañana de ayer, salió del palacio de Bellas Artes la comitiva oficial que había de asistir á la inauguración del monumento de «Pitarra», dirigiéndose á la plaza del Teatro, organizada en esta forma:
Abrían la marcha batidores de la guardia municipal montada, vestidos con uniforme de gran gala, llevando uno de ellos el pendón de la ciudad y detrás de él iban representaciones de las siguientes sociedades, precedidas de sus respectivos estandartes y banderas: Coro infantil Mossén Cinto, Perla Agustinense, La Viola, La Familiar, La Viola de Clavé, Alba, Asociación Euterpense de los Coros de Clavé, Atejseo Obrero de Barcelona, Ateneo Obrero de San Andrés de Palomar, Ateneo Obrero de Gracia, Centre Autonomista Cátala de Sant Gervasi, Aplech Catalanista, Orfeó Canigó, Ateneo Obrer del districte segón, La Tralla, Centro autonomista de dependientes del comercio y de la industria, Asociación Catalanista del Pueblo Seco, Juvént, Niu Guerrer, Catalunya Nova, Antichs Guerrers, Orfeó Barcelonés, Orfeó Graciench, Orfeó Nova Catalonia, Lliga Regionalista y sociedad coral «Euterpe.» Hallábanse representados también en el cortejo «Lo Rat-Penat,» de Valencia; el Círculo Artístico, «Consistorio dels Jochs Florals,» el Ateneo Barcelonés, la Sociedad Barcelonesa de Amigos de la Instrucción, el Fomento del Trabajo Nacional y otras entidades; figurando en la comitiva el diputado á Cortes por Barcelona señor Rahola y los señores Valles y Ribot, Iglesias (don Ignacio), don Melchor de Palau, Rusiñol (don Santiago), Suriñach Sentios, Rubio y Lluch, Suñol, Utrillo y otros, y los actores de las compañías del Romea, Principal, Apolo, Nuevo y Cómico.

Detrás de ellos iba la comisión ejecutiva del monumento, compuesta de los señores Bastardas, Guimerá, Roure (don Conrado), Franquesa, Serraclara y Ayné, y el Ayuntamiento en corporación, representado por el alcalde señor Sanllehy, quien llevaba á su derecha al señor Soler de las Casas (don Ernesto), hijo del poeta glorificado, y por los concejales señores Nel-lo, Fargas, Madrina, Duran y Ventosa, Pía, Valla y Vicens, López, Puig Alfonso, Peris, Rubio, Revira, Sagarra, Palau, Fuster, Rogent, González Prats, Paya, Batlle, Pinilla, Galf, Mundi, Esteva, Vila y el secretario señor Gómez del Castillo. Cerraba la comitiva la banda municipal, que interpretaba airosos paso-dobles.

La procesión cívica dirigióse á la plaza del Teatro por las calles de la Princesa, Jaime I, Fernando VII y Rambla del Centro, presenciando su paso un público numeroso.
A la llegada del cortejo,—once de la mañana,— la plaza del Teatro hallábase tan atestada de gente, que aquél, á pesar de los esfuerzos de la guardia municipal y demás agentes de la autoridad, luchó con grandes dificultades para llegar á la tribuna destinada á los invitados.
Los balcones lucían colgaduras, y en la tribuna del teatro Principal, ocupada por artistas de la compañía de dicho coliseo y del de Romea, destacábanse guirnaldas y coronas de laurel.
A causa de la aglomeración de gente, mientras duró la ceremonia interrumpióse la circulación de los tranvías por el arroyo ascendente de las Ramblas, y los coches que hubieron de detenerse en las inmediaciones de la plaza del Teatro fueron tomados por asalto por el público, quedando convertidos en improvisadas tribunas, y también se vio asaltada por los curiosos la destinada á las representaciones oficiales é invitados que se alzaba cerca del monumento, frente al Gran Hotel Falcón.
En dicha tribuna se acomodó la representación del Ayuntamiento, ocupando la presidencia el alcalde señor Sanllehy, á cuyos lados sentábanse los hijos de Federico Soler,doña Blanca y don Ernesto.
[...]
Después del discurso del señor Roure, el alcalde bajó de la tribuna y acercándose al monumento, que se hallaba cubierto por un lienzo sostenido por cuatro mástiles, tiró de un cordón. El lienzo cayó, quedando á la vista el monumento; a su aparición oyóse una atronadora salva de aplausos; flamearon las banderas de las sociedades representadas en el cortejo y el público, durante más de cinco minutos, no cesó de agitar sombreros y pañuelos, mientras los artistas que ocupaban la tribuna del teatro Principal arrojaban una verdadera lluvia de flores y la banda municipal y otra, situadas en las inmediaciones, interpretaban airosas marchas.




Per acabar, afegirem que el monument va ser obra de l'escultor Agustí Querol i el basament va ser dissenyat per Pere Falqués. Es comenta que l'escultura de Pitarra té la mirada perduda buscant la inspiració de la seva següent obra literària. D'altres diuen que està mirant cap al Teatre Principal convidant la gent a entrar-hi. El que també trobarem a tot arreu en relació amb el finançament del monument és que es va realitzar per subscripció popular. Nosaltres hem volgut anar una mica més enllà i hem trobat que les aportacions van venir a través de representacions d'obres al Teatre Romea, del qual Pitarra n'era empresari, així com d'ajuts institucionals com dels ajuntaments de Tarragona i Mataró.

Com a epitafi d'aquesta entrada, destaquem les paraules de Pitarra gravades al Fossar de les Moreres  i dedicades als herois morts per la defensa de Barcelona al setembre de 1714:

Al Fossar de les Moreres no s'hi enterra cap traïdor,
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor


dissabte, 15 de desembre del 2012

NO ÉS LONDRES, ÉS BARCELONA

Llac del Parc de la Ciutadella
Passejar per Barcelona és sempre un plaer. De vegades, però, ens podem trobar davant d'un edifici o jardí i gràcies a la nostra imaginació ens podem transportar a d'altres indrets del món que no tenen res a veure amb la nostra cultura. L'avantatge de viure en una ciutat oberta a idees forànies, a banda de ser capital del disseny i de l'arquitectura, permet als seus ciutadans poder gaudir de moltes Barcelones. 
Parc de la Ciutadella
En el cas del Parc de la Ciutadella, el seu dissenyador, Josep Fontserè i Mestre, es va inspirar principalment en els jardins de tipus anglès.

Hivernacle. Parc de la Ciutadella
Casa Valentí Soler. Via Laietana
Edifici Ferrer Cajigal. Plaça Francesc Macià
Edifici La Unión y el Fénix Español. Passeig de Gràcia
Can Felipa. Poblenou
Passatge Permanyer
Carrer València, 560
(exemple de vivendes inspirades en l'arquitectura industrial)



diumenge, 9 de desembre del 2012

LA PARADOXA DEL CASTELL DE MONTJUÏC

L'objectiu d'un castell que custodia una ciutat és defensar els ciutadans que es troben sota la seva protecció. Curiosament, en el cas de Montjuïc, això no va passar gairebé mai. Des de mitjans del segle XVIII fins a la fi del franquisme ha estat un símbol de repressió i de sotmetiment per a la població de Barcelona.

Repassant la seva història, veurem que el que acabem d'afirmar és tristament veritat. El seu aspecte actual és fruït de la remodelació que es va fer l'any 1751 per tal de reconvertir l'antic fortí en una fortalesa militar segons els cànons establerts per l'estil "traça italiana". Aquest estil de fortificació també es va utilitzar per a bastir les ciutadelles de Barcelona o Jaca (Osca). De fet, el castell de Montjuïc va servir com a complement de la Ciutadella per a dominar Barcelona des de la banda sud de la ciutat per l'exèrcit borbònic.  Ja tenim un primer capítol on el castell fa les funcions de vigilància repressora sobre els barcelonins.

Cinquanta anys més tard, Napoleó envaeix sense resistència l'estat espanyol fent creure que el seu exèrcit està fent via cap a Portugal, aliat d'Anglaterra. S'inicia així la Guerra del Francès, o de la Independència per als espanyols. El febrer de 1808 les tropes franceses entren pacíficament a Barcelona però de seguida ocupen la Ciutadella i el castell de Montjuïc amb l'objectiu de controlar la ciutat. Tot i l'oposició popular i institucional, aquesta situació es va mantenir fins al final de la guerra, al maig de 1814. És a dir, durant més de sis anys, Barcelona va estar sotmesa militarment per forces alienes establertes al castell de Montjuïc i a la Ciutadella.
Barcelona abans de la Guerra del Francès (1806)

Un altre capítol negre en la història del castell de Montjuïc fou els bombardeigs que va patir Barcelona pel foc d'artilleria dels seus canons. Ens trobem a l'any 1842 i l'estat espanyol està regentat pel general Espartero també anomenat Duc de la Victòria. Arrel de la signatura d'un tractat lliurecanvista amb Anglaterra que eximia d'aranzels les importacions angleses, la indústria tèxtil catalana ho va interpretar com una amenaça per als seus interessos i Barcelona es va sublevar contra Espartero. La resposta del general va ser immediata, els canons del castell de Montjuïc van llençar contra la ciutat un total de 1.014 bombes fins que les autoritats locals van demanar la fi de les hostilitats a canvi del lliurament dels caps de la revolta.
Bombardeig d'Espartero (1842)
Un any més tard, una altra rebel·lió popular, la Jamància, va ser sufocada pel bombardeig des de Montjuïc ordenat pel governador militar de Barcelona, l'ambiciós general Prim.

Malgrat tractar-se d'una plaça militar, el castell de Montjuïc va fer tanmateix les funcions de presó per a la població civil. Podem donar dos exemples prou famosos com poden ser l'anomenat "Procés de Montjuïc" on es va ajusticiar i empresonar els responsables de l'atemptat contra la processó del Corpus al juny de 1896. Especialment penoses les condicions en què van tractar als condemnats qui van transcriure les misèries viscudes a través d'aquesta carta (no recomanem la lectura a persones sensibles).

Ferrer i Guàrdia detingut
El segon exemple de justícia civil va ser l'afusellament al castell de Montjuïc de Ferrer i Guàrdia com a instigador dels fets succeïts durant la Setmana Tràgica de 1909. Injustament va ser condemnat sense proves per un tribunal militar.

Bombardeig sobre Montjuïc a la Guerra Civil
Finalment ens traslladem a la Guerra Civil durant el vergonyós episodi dels bombardeigs sobre la població civil. Barcelona va patir durant gairebé dos anys el foc enemic i indiscriminat. Els atacs provenien pels fronts naval i aeri. En aquest cas, el castell de Montjuïc hauria d'haver tingut un paper clau en la defensa de la ciutat. Tot va quedar en no res. Les bateries instal·lades no van ser suficients perquè l'exèrcit franquista ajudat per les forces feixistes italianes amb base a Mallorca bombardegessin sense oposició la ciutat de Barcelona. Encara no entenem per què durant tant de temps no es va poder organitzar un dispositiu eficaç per a repel·lir el foc enemic. Ens agradaria que alguna persona experta en el tema ens doni la clau de la resposta.

Presoners republicans al final de la Guerra Civil
L'afusellament del nostre president Lluís Companys al fossar del castell de Montjuïc i la reclusió de centenars  de presoners republicans han marcat el darrer període que afortunadament va finalitzar l'any 1960 amb la cessió del castell a la ciutat.

Així hem volgut explicar el que nosaltres creiem que és la "paradoxa del Castell de Montjuïc", un lloc maleït i odiat per les nostres generacions passades que tant van lluitar perquè la nostra societat pogués viure en total llibertat. Aquestes línies estan dedicades a totes aquelles persones anònimes.

diumenge, 2 de desembre del 2012

EL JOC DEL MOLINET A LA CATEDRAL DE BARCELONA

"Duplum molendinum" o molinet romà
Joc del molinet al terrat de la catedral
La catedral de Barcelona ha estat present a la vida dels barcelonins des de la seva inauguració al segle IV de la nostra era. Durant més de 1.800 anys hi han treballat persones que han fet possible el normal funcionament d'aquest edifici. No ens estendrem més enllà ja que el tema és interminable i ens podríem passar anys buscant i investigant tota la informació que hi ha impresa sobre la catedral i el seu personal present i passat. 

En aquesta entrada només farem una petita referència a dos treballadors que s'hi passaven moltes hores dins la catedral degut a les seves peculiars tasques a desenvolupar. Estem parlant dels campaners i els vigilants del claustre. Tots dos havien d'emplenar moltes hores mortes ja que els torns de treball superaven amb escreix les vuit hores diàries actuals . Com ho feien? Ben bé no ho sabrem mai però sí que podem afirmar que tots dos van passar-hi moltes estones jugant al molinet. Es tracta d'un joc d'origen romà (duplum molendinum) i és l'equivalent al "Tres en ratlla" però en comptes de tres, han de ser quatre les fitxes que han de posar en línia. 
El punt verd indica on es troba el molinet al claustre

És a dir, com a mínim hi havien de jugar dues persones i es necessita un tauler i les fitxes. L'únic inconvenient era fer un tauler de fusta o altre material. Com que no es podien permetre aquest luxe se les van enginyar i tots dos van cisellar el tauler a sobre dels carreus de la catedral. D'aquesta forma disposaven d'un tauler permanent i l'únic que havien de buscar era petites pedres per començar la partida. Avui dia encara es poden observar els taulers del molinet al terrat i al claustre de la catedral. Malauradament el del claustre es troba en un pobre estat de conservació i segurament en uns anys hauran desaparegut per sempre més les seves traces. Per part nostra intentarem que no sigui així i farem el possible per tal d'informar aquest fet a les persones responsables del seu manteniment.
Joc del molinet al claustre de la catedral. A l'esquerra estat actual i a la dreta hem dibuixat les línies amb un programari

dissabte, 1 de desembre del 2012

UNA VELLA VIA DE COMUNICACIÓ: CAMÍ ANTIC DE VALÈNCIA

Passejant pel Poble Nou ens va cridar l'atenció el nom d'un carreró anomenat "Antic Camí de València". Tenint en compte la situació del carrer, direcció nord respecte al centre de Barcelona, la primera conclusió que vam pensar era que aquesta via de comunicació no naixia a Barcelona. Picats per la curiositat, vam consultar el nomenclàtor dels carrers de Barcelona per saber l'origen d'aquest carrer. La nostra sorpresa va ser doble al comprovar que efectivament es tractava de la primitiva carretera que menava al Regne de València però que a Montjuïc també existia un "Passatge Antic de València". 
Passatge Antic de València
Camí Antic de València
Segons el nomenclàtor, tots dos carrers formaven part del camí que portava a València. Ja teníem una part del trencaclosques: la nostra primera conclusió era certa, estàvem al darrere d'una antiga via de comunicació que no naixia a Barcelona i que seguia la línia de la costa tot i haver accidents geogràfics com la muntanya de Montjuïc. Vam començar a tirar del fil i consultant antics plànols de Barcelona i rodalies, vam descobrir el traçat d'aquest camí ja des d'abans de l'any 1800. El fet que el seu recorregut fos paral·lel al Camí Ral i que passava pel centre d'antigues viles i ciutats ha afavorit la seva desaparició. Sortosament moltes d'aquestes ciutats han conservat el nom per on passava aquesta via excepte Sant Adrià del Besòs tot i que en un plànol de 1973 encara existia el "Camino Antiguo de Valencia" al costat de La Mina. 
Plànol de Sant Adrià del Besòs de l'any 1973

A continuació transcrivim el nom de l'Antic Camí de València tal i com apareix a les actuals guies de carrers:
  • BARCELONA: Camí Antic de València i Passatge Antic de València
  • BADALONA: Carretera Antiga de València
  • EL PRAT DE LLOBREGAT: Camí de València
  • VILADECANS: Camí Antic de Barcelona a València
  • GAVÀ: Camí Antic de Barcelona a València
  • CASTELLDEFELS: Antic Camí Ral de València
Un dels primers plànols detallats de la desembocadura del Llobregat. Encerclat en vermell es llegeix "Lo Camí Ral de Valencia que va a Barcelona"
En aquest plànol doble es veu com el Palau Nacional està contruït sobre el Camí Antic de València


    Plànol del Poble Nou de l'any 1932  on es comprova com el Camí Antic de València va influenciar la urbanització dels carrers